ANTERIOR
1860-1899
1900-1949
1950-1969
1970-1979
1980-2000...
SEGÜENT

LA DÈCADA DELS 70

Sala del cafè vista des de l'entrada
Després de la perfecció, ja no hi ha res més que la decadència, i aquesta va arribar inexorablement. Tot el que va ser èxit als 50 i 60, a mida que avançaven els anys 70 va anar esdevenint calamitats. Els diners van fer que qualsevol treball i esforç que, fins a finals dels anys 50 s'havien fet de forma altruista, a partir d'aquell "èxit dels 60" ja ningú mogués ni un sol dit sense voler cobrar. Van arribar els discos d'alta fidelitat (la musica enllaunada) i es van anar posant de moda els "guateques" privats i les discoteques, en detriment del ball amb orquestra. Així també és va anar imposant la novetat de la televisió i les sortides amb el cotxet, en detriment del cinema. La crisi del cinema va ser forta a tot el món, fins i tot per al propi Hollywood, i atès que les superproduccions eren cares, es va anar donant pas a les pel·lícules per al consum televisiu.

MORIR D'ÈXIT

Col·legis, vista de la nova piscina climatitzada
Per una altra part, dins l'entitat, aquell èxit del ball i del cinema, havien ocupat tots els llocs i tota l'afició. Així, a mida que s'havien anat imposant, amb la mateixa força havien fet oblidar, i desallotjar dels seus espais, les altres activitats menys "productives": els grups de teatre, les coralsž l'afició a la sarsuela i tot el que representava participació social activa i desinteressada. L'entitat social, com a tal, havia anat morint d'èxit. Per això, quan les tendències de les noves generacions van anar canviant amb l'esmentada música enllaunada de les discoteques, la televisió i el cotxet, sense cap tipus d'alternativa organitzada, es van anar reduint els ingressos de forma accelerada. Van caure "en picat".


Sala del cafè vista des de la barra del bar

Les escoles, ja feia anys que havien perdut aquell ideari que servia de fil conductor i que feia que els nens tinguessin, a més de l'ensenyament normal, algun tipus de lligam cultural amb les activitats artístiques de l'entitat.


Coral juvenil de les escoles en una actuació en la sala de cinema-teatre de l'entitat

Es van deixar perdre totalment aquelles activitats complementàries de l'escola que, com el cant coral, la música, la dansa, o qualsevol altre tipus d'art connectava perfectament amb les característiques fundacionals de l'Ateneu. Totes aquestes activitats es podien haver exhibit perfectament en les seves instal·lacions i sales de teatre, de forma que, tant els nens, mostrant les seves aptituds i habilitats extra escolars, com els pares i familiars contemplant-los, podrien haver enfortit els lligams d'uns i dels altres entre l'escola i la resta de l'entitat.


Vista de zona esquerra de lŽactual pista dŽestiu

Per un altre costat, i per tal de poder mantenir els col·legis, l'Ateneu, després de la davallada en els ingressos econòmics, va haver de buscar subvencions de l'Estat. Això va solucionar un problema, però agreujà la crisi de participació social. Tot i que per aquest motiu ja no seria obligat ser soci de l'entitat per poder portar els fills a l'escola, si almenys l'esperit del col·legi hagués mantingut aquell ideari cultural que es pretenia en la seva fundació, es podria haver fet una llista d'espera per poder entrar-hi, i així molts pares haurien tingut interès a dur els seus fills a les escoles de l'Ateneu. Cosa que, sense contravenir la llei ni prohibir l'entrada als fills de les persones no sòcies, podria haver prioritzat l'ingrés als fills dels socis. Potser així i amb aquestes premisses, s'hauria pogut mantenir la massa social de l'entitat i l'ideari cultural de les escoles, i gràcies a les seves qualitats educatives podria haver tingut una bona llista d'espera.


Celebració del 50è aniversari de les escoles de l'Ateneu Santboià a la sala de ball

No es va fer res en aquest sentit, ni tard ni d'hora, però, per si tot això fos poc, els mestres també s'havien oblidat de l'origen del col·legi, ja que un cop jubilat el Sr. Salvador, ningú no va inculcar als nens cap tipus d'estimació a l'entitat, ni de cara a les seves escoles, ni per tota la seva història. Ni un simple dictat, ni una sola redacció, ni una sola referència els recordava que tot allò havia estat possible, gràcies a una entitat que durant uns anys molt difícils, uns homes lluitadors i honestos, van aixecar del no res. Ni tan sols la majoria dels pares sabien, no ja els orígens del col·legi, sinó que les escoles Joan Bardina pertanyien a l'Ateneu Santboià. Després d'això què podíem esperar?

RENOVAR-SE O MORIR
La frase de "renovar-se o morir" li ve com anell al dit a l'Ateneu, car les successives juntes directives "dormidas en los laureles" tampoc van saber renovar les instal·lacions a temps, no van estar a l'altura a l'hora de mantenir la participació social en base a les activitats, ni van saber mantenir les relacions adients amb les escoles ni amb els mestres.

Interior d'una de les aules del col·legi, en ple franquisme
Per què no van estar a l'altura? Per què en una entitat, amb una massa social tan àmplia, com la que l'Ateneu Santboià tenia, no es van trobar persones més ben preparades per a dirigir-lo?. El problema de la qualitat de les juntes l'haurem de trobar en les assemblees de socis. Els que ho coneixien, paradoxalment, saben que les assembles de l'Ateneu eren molt democràtiques, tan "democràtiques" que eren totalment assembleàries. Per això mateix, moltes persones capaces de dur l'Ateneu endavant, aquelles reunions es feien totalment insuportables. Pocs presidents preparats ho van voler aguantar. Tothom era capaç de criticar la gestió de les juntes i de governar l'Ateneu, tothom volia imposar les seves teories i els seus punts de vista, però sense aixecar-se de la cadira de l'assemblea de socis. Era una democràcia mal entesa, les assemblees eren interminables. El torn de paraules era obert a tots i a tota hora, a les rèpliques, a les contrarèpliques i, a més, per acabar-ho d'arreglar, amb un original invent que l'anomenaven "una prèvia". Demanant "una prèvia" tothom podia intervenir com i quan volia, interrompent qui tenia la paraula. Les discussions es feien interminables i quan tot ja semblava mes o menys consensuat saltava algun despistat i... tornem a començar!. Un dels problemes era la figura del president de taula, aliè a la Junta Directiva. El president de taula que pretenia ser rigorós quan volia imposar ordre, amb torns tancats de paraules, era tractat de "dictador" o per aquest motiu, immediatament, qualsevol persona de l'assemblea li demanava un vot de censura. Per un altre lloc quan les coses van més o menys bé en una entitat, tothom es creu capaç de governar i tot són cops de colze per poder manar. Amb aquest panorama, quina persona sensata vol complicar-se la vida per sortir-ne escaldat? Així doncs, els dirigents eren, poques vegades, persones assenyades, i els més adequats per salvar la situació.

LA RELACIÓ AMB L'AJUNTAMENT

Vista del parc infantil Enselm Clavé. Interior jardins Ateneu
Un cop restablerta la democràcia en el nostre país, els Ajuntaments van canviar, i per tant, es va obrir un període d'expectació i d'esperança per poder solucionar alguns problemes que fins llavors hi havia per manca de col·laboració entre les diferents entitats del poble i l'Ajuntament, ja que fins aleshores, no hi havia pràcticament cap tipus d'entesa, ni bona ni dolenta. L'Ajuntament no donava cap ajut a les entitats, però com que normalment tampoc organitzava ni actes lúdics ni esportius per al poble, les entitats carregaven amb tot el pes de l'organització de les festes socials, l'esport, etc., i aquestes s'anaven mantenint com podien, gràcies a les quotes dels socis i les activitats socials que es feien cobrant.


Vista, des de l'escenari, de la part esquerra de la platea, plena de gom a gom. L'alcalde de l'època Sr. Josep Milà, amb un peu al passadís central i molt somrient

La cosa va començar a canviar quant l'Ajuntament, segurament que a fi de bé, va començar a organitzar actes socials gratuïts al carrer, i a obrir Casals de Barri, camps de futbol, pistes esportives, piscines etc. Llavors va ser pitjor que abans per a les entitats que tenien grans estructures, car, de cop, es van anar quedant sense associats. L'ajuntament, sense pensar en les associacions existents, posava a l'abast gratuïtament, tot el que la gent necessitava, en el sentit lúdic, però oblidava que Sant Boi havia estat fins aleshores el poble de Catalunya amb més participació social i proporcionalment amb més gent associada en diverses organitzacions, Així va començar una crisi per a les entitats i en general per a l'associacionisme del nostre poble. Per una part les entitats volien lluitar per tirar endavant soles i sense haver d' humiliar-se anant a demanar "caritat" als polítics. Mentre que per l'altra part, les entitats, representaven, fins aleshores, una espècie de contrapoder per a l'Ajuntament i un caldo de cultiu d'opositors polítics.


Sopar social, en la sala de ball, d'ajut contra el càncer

També es donava el cas que els polítics que van ser elegits per governar Sant Boi, potser no coneixien prou la història del poble, ni la idiosincràsia de les seves entitats socials. Amb aquest ambient es va generar un elevat grau d'antagonisme, el qual generava una espiral de rivalitat que només podia tenir dos camins de solució: l'entesa i la col·laboració, o la mort de l'associacionisme, i en conseqüència de les entitats civils. No cal dir que entre la manera d'enfocar el problema dels uns i la reacció dels altres, la majoria d'entitats van deixar de funcionar de la forma que històricament ho havien fet. Donat que possiblement, tal com es van desenvolupar els esdeveniments no es va obrar amb mala fe per cap de les parts, tampoc cal buscar culpables, però l'experiència ens hauria de fer reflexionar per poder recuperar aquell ambient social i associatiu perdut.

1979, S'APROVA LA INSTAL·LACIÓ D'UN BINGO

Vista, des de la plaça de l'Ajuntament, de l'entrada a l'Ateneu
El Bingo inaugurat a principis de 1980 era un tipus de concessió que l'administració feia únicament a les entitats socials, perquè utilitzessin els guanys per "tapar forats" de les activitats deficitàries. Per això se'n va instal·lar un a l'Ateneu, per poder pagar, amb els guanys, les pèrdues que es produïen en intentar recuperar les seccions, després de tota la desfeta social. Al principi, el bingo anava bé, però després es va convertir en un dels pitjors mals sons. Amb la gran rotació de diners (es giraven, 5 o 6 milions de pessetes a la setmana), aparentava uns guanys significatius que no eren reals perquè un cop pagades totes les despeses de personal, de consums d'energia i d'impostos, si no es controlaven bé, el bingo es convertia automàticament en un altra activitat deficitària; amb l'agreujant que el retard natural en el pagament dels impostos, respecte a la recaptació immediata, permetia a l'entitat disposar de molts diners que no eren seus i que s'acumulaven en un gran deute, com una gran bola de neu. Aquesta bola de neu és la que va utilitzar, el president de l'època per demostrar als revisors de comptes, a diversos membres de la seva pròpia junta, i a les assemblees generals, que tot anava bé perquè l'entitat disposava de diners en metàl·lic. Quan es va descobrir el "pastel", entre una cosa i l'altre, es devien prop de 250 milions de pessetes d'impostos a les diferents administracions.



ANTERIOR
1860-1899
1900-1949
1950-1969
1970-1979
1980-2000...
SEGÜENT